La comunicació oral

Primerament, abans de començar a endinsar-nos en aquest món, formularé una sèrie de preguntes senzilles però que donen que pensar:

És essencial saber parlar en públic?

Tothom sap transmetre de la mateixa manera?

La comunicació no verbal ens mostra més del que pensem?

Aquest conjunt de preguntes, són les que em van venir al cap en el moment de comprar-me el llibre Com parlar bé en públic de Joana Rubio i Francesc Guigpelat.  

Aniré amb la primera...

Parlar en públic és clarissimament essencial per fer-te entendre, donar una imatge de seguretat i de confiança. Característiques o qualitats que cada dia més s'estan demanant en els treballs. És a dir, parlar en públic vindria a ser una necessitat. Però no cal que ningú es preocupi, aquesta qualitat es pot ensenyar i aprendre. Evidentment, hi ha una part de “predisposició natural” en l’art de parlar en públic, però hi ha una altra part, més important, que és tècnica i que, per tant, es pot aprendre.

Aspectes que em preocupen com a futura mestra...

En la societat actual es dóna una paradoxa molt curiosa: es valora enormement la capacitat per a comunicar i, alhora, no s’ensenya.

És obvi que digui que actualment en les escoles aquest factor no es té gaire present i que, escandalosament, la comunicaió oral està gairebé absent dels plans d'ensenyament primari i secundari, i només es toca poc i ocasionalment a la universitat, com en el grau d'Educació Primària. Vosaltres, lectors ho trobeu bé?

Que un aspecte tan essencial i demanat en aquesta societat no es treballi des de petits, en un etapa d'aprenentatge? Deixaré la pregunta oberta perquè reflexioneu...

I anant a la segona pregunta...

Cal dir que tohtom és diferent i que no hi ha ningú que emplei les mateixes tècniques. En aquest sentit, en el moment de la presentació o discurs hi ha molts elements o factors que hi estan presents com el control dels nervis: les solucions d'aquest nerviosisme podrien ser l'efecte melic (control obsessiiu dels punts febles), o tenir una bona preparació (millor garantia). Cal tenir present que quan més experiència i pràctica es té més autoconfiança i aquest nerviosisme anirà disminuint.  

LA COMUNICACIÓ NO-VERBAL

L’orador ha de dominar els seus gestos. La seva posició ha de ser tibada i aixecada. S’ha de passejar de forma espaiada, però no llarga. S’ha d’avançar amb moderació i poca freqüència. No ha de sacsar el cap, ni jugar amb els dits, ni grapejar cap objecte – Ciceró.

L’orador comunica amb tot el cos: amb la mirada, amb el moviment de les mans, amb la postura, amb la postura, amb la distància interpersonal, amb l’aparença i la manera de vestir.

Més del 65% de la comunicació es realitza de manera no verbal. “gran part de la comunicació humana es desenvolupa a un nivell subconscient, en el qual les paraules només tenen una rellevància indirecta” – el professor Birdwhistell.

Finalment, per acabar, anomenaré uns aspectes claus que s'haurien de tenir presents a l'hora de parlar bé en públic:

• Improvisació i naturalitat: cal tenir en compte el factor QUI (el públic). El registre del llenguatge escrit és normalment més complex que el de l'oral i el fet de portar-ho tot al peu de la lletra i de memòria produeix un efecte negatiu envers a l'atenció del públic. A aquí podríem posar l'exemple d'Albert Espinosa, un bon comunicador que, gràcies a la seva naturalitat i improvisació se sap guanyar al públic.

• Tenir, sempre però sempre, present el QUI: com és el públic, ja que d’aquí dependrà el desenvolupament del discurs o presentació oral.

• SEMPRE tenir una actitud positiva, alegre, pacient, relaxada, amb una mirada que transmeti seguretat i confiança. La comunicació gestual hi juga un paper molt important.

• El "feedback": la mirada: cal mirar al públic als ulls, ja que els ulls són els reflex de l'alma i que l'expressió de la mirada diu molt.

• La importància de la veu: és extraordinàriament important i revela molt de l’orador (tant la veu com l’entonació, la respiració i els silencis són rellevants) - cal captar l'atenció del públic amb canvis de tons, una actitud positiva (amb toc d'humor), un volum alt, clar i entenedor...

• Claredat, precisió i brevetat: adjectius clau - cal repetir al llarg de la presentació els temes més importants, parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple i separar les frases per pauses i silencis.

• Exemplificant: El bon orador ha de tenir aquella qualitat que s’anomena “ser gràfic”.

• Crear dinamisme amb suport digital i interaccionar amb el públic fent acudits, exemples... no ha de ser mai una presentació monòtona.

ALBERT ESPINOSA

LLegir només el llibre et fa comprendre tots aquests punts per arribar a ser-ho, però també cal portar-ho a la pràctica, i saber-ho analitzar en altres. En una de les tasques modulars, vam haver de triar un bon comunicador i explicar amb exemples els motius d'aquest. El meu grup format per Anna Peralta, Aramara Ayala, Andrea Alcántara i jo, Laia Codina, vam deicidir parlar sobre Albert Espinosa, una persona que té moltes de les qualitats explicades anteriorment.

Només començar ens va cridar molt l'atenció aquella naturalitat i improvisació a l'hora de parlar... com podia ser que parlés com si res? Aquest personatge tan humil sorpren a tothom pel seu esperit vital de positivitat, optimisme i esperança, fet que sap trensmetre perfectament en els seus discursos i conferències i en els seus llibres.

Crec que el fet de poder tenir l'opció de tractar-ho a classe m'ha fet adonar-me que no només se sap o no si no que també s'ha de treballar. I que millor que començar-ho a fer a partir d'ara amb totes les eines que ens han donat i que us he deixat jo a aquí.  

Per si esteu interessats i en voleu saber més, deixaré a aquí el pearltrees del bon comunicador d'Albert Espinosa: http://www.pearltrees.com/#/N-u=1_1640715&N-fa=9870121&N-s=1_10113973&N-f=1_10113973&N-p=98255789