S'acaba el semestre i, en conseqüència, aquest mòdul també. Però això no significa un adéu, sinó un fins aviat!
Com que la fi d'aquest mòdul, concretament de les assigantures de COED i de GITIC, ha coinsidit amb el Nadal he trobat apropiat despedir aquestes dues assignatures, que m'han aportat molta cultura a nivell tecnològic i comunicatiu, amb una nadala catalana, original i molt bonica:
Espero de gran cor que a vosaltres, lectors, us hagi servit tot el contingut parlat en aquest blog, ja que a mi si que m'ha servit per a tractar, comprendre, reflexionar, raonar i fer síntesi dels aspectes claus tractats durant aquest semestre en aquest mòdul; gràcies als apartats de descripció, reflexió i ampliació de cada entrada. En aquest sentit, m'he adonat que fer i realitzar aquest blog ajuda a la persona a tenir certa constància i dedicació, fet que és clau per a tota feina i per aconseguir el teu èxit.
Muchos "hasta luego" traen un "regresa pronto" escondido
A l'assigantura de COED també s'ha tractar el tema de comunicació audiovisual, aspecte que tambe relacionaria indirectament amb la matèria de GITIC ja que es basa en la tecnologia i els mitjans tecnològics. En una de les sessions es va projectar una vídeo, més concretament una entrevista Guillermo Orozco, doctor en Educació per la Universitat de Harvard, professor a la Universitat de Guadalajara i investigador del Departament d'Estudis de Comunicació social.
En aquesta entrevista, Guillermo Orozco ens parla sobre el grau d'importància de l'educació en la comunicació audiovisual, un món que se n'ha especulat molt però que no s'ha tractat des de una perspectiva tan crítica. La entrevista es divideix en 4 preguntes i en conseqüent, en 4 parts, que són les que farem servir per explicar tot el que es diu:
PRIMERA PREGUNTA:
Si tots som audiència, pel sol fet de ser-ho es pot suposar que ja han adquirit les competències necessàries?
En aquesta pregunta es planteja de néixer ja amb aquests coneixements, però no és així. Es pot veure i interpretar tot imatge, però no les subtileses que hi han darrera d'aquesta si no es que les has après (requereixen cert aprenentatge i enteniment). Fins i tot ens podrien enganyar i no ens adonaríem.
Sí que és cert que tota imatge té un codi universal, però tot i així hi ha moltes maneres de veure-la. El que veiem ho relacionem i li donem un significat però hi ha coses que no s'arriben a veure, no s'aconsegueix veure-ho tot, com moviments de càmera, intencionalitats... És a dir, hi ha una sèrie de subtileses en el llenguatge que a simple vista no es veuen, però que amb unes competències mínimes es poden detectar.
En aquest sentit, Guillermo Orozco ens diu que es necessari que l'audiència aprengui els codis mínims de cada pantalla, de cada tecnologia.
SEGONA PREGUNTA:
Com s'hauria d'entendre l'educació en mitjans dintre de l'estructura escolar actual? Quins aspectes caldria considerar? Quin paper li hauria de correspondre a l'escola, a la família i als mitjans de comunicació?
Tot i que aquest tema depèn molt del país i demés, en termes generals, la educació pels mitjans no pot ser l'exercici o l'activitat d'un sol actor, sinó que hi ha diversos: la família, l'escola, les empreses de mitjans... ens diu Guillermo Orozco en l'entrevista.
Ell incideix en que els dos factors essencials en aquesta educació són la família i l'escola, dos institucions locals que tenen la responsabilitat d'educar. I després vindria a ser els mateixos mitjans de comunicació, en un paper més relatiu.
Amb paraules seves "lo fonamental es entender que, sobretodo para los niños y los jóvenes, su relación con la televisión y con las otras pantallas necesariamente está mediada por la escuela y por la familia, aunque sea de una manera negativa o deficiente". En aquest sentit, és fonamental que aquests pilars educatius treballin conjuntament ja que aquests influeixen en el nen. D'aquesta manera, es necessari que els professors facin preguntes per tal de reorientar-los.
D'altra banda, els mitjans de comunicació també tenen una responsabilitat educativa, perquè encara que ells diguin que no els interessa educar i només divertir, entretenir i informar, de fet estan educant indirectament. Per tant, aquests tenen un efecte educatiu i ho haurien de reconèixer; no poden evadir-se d'aquesta responsabilitat educativa, és a dir, s'ha obligar a que siguin més responsables.
TERCERA PREGUNTA:
Creu que l'educació en mitjans pot contribuir en els processos d'innovació educativa?
Amb aquesta pregunta, Guillermo Orozco ens dóna una visió més crítica del que està passant en el món educatiu. Ens fa reflexionar sobre la idea del mal ús de les tecnologies en l'educació. Ens comença explicant que actualment hi ha certa deficiència d'aquesta potencialitat dels mitjans; amb paraules seves "Está bien que l'escuela haga l'esfuerzo para incorporar ordenadores... pero no se está dotando la prespectiva pedagógica por su uso".
En aquest sentit no es té la perspectiva pedagògica adequada per aprofitar a fons, al màxim, aquesta tecnologia. Existeix aquella sensació falsa de que s'està avançant però que en realitat no s'està aprofitant correctament.
El que passa es que no se li dóna un valor comunicatiu en sí mateix. Es té el concepte de que tot el que es visual és de segona mà, i que, per tant, s'utilitza com a complement a la paraula del professor o del llibre. I el que s'hauria de fer seria donar a l'abast els dos mètodes ja que són llenguatges diferents que permeten construir coneixement de manera diferencial.
QUARTA PREGUNTA:
Com es pot integrar l'educació en mitjans en una estructura escolar tradicional? Què caldria canviar per fer-ho possible?
Primerament, el que cal és una alfabetització múltiple a l'escola, més concretament en alfabetització digital, audiovisual fent una pedagogia aplicada als mitjans de comunicació.
S'hauria d'obligar a l'assoliment d'una sèrie de competències mínimes per tal de poder interactuar adequadament amb els mitjans.
Per acabar incideix amb el tema de l'autodidactisme, dient que tampoc es suficient en aprendre per un mateix i que, tot i que els nens d'avui en dia no neixen amb un xip incorporat, sí que tenen una predisposició a aprendre i afegir-se dins d'aquest món i tenen una mentalitat més oberta a l'aprenentatge que fa que els hi sigui més fàcil sortir-se'n.
És a dir, el que Guillermo Orozco fa es proposar un nou repte educatiu que afecta a tota la comunitat educativa i que estableix un lligam amb els mitjans de comunicació i la tecnologia.
Amb aquest enllaç es podrà veure tota l'entrevista si es vol:
Amb tot el que Guillermo Orozco ens transmet i ens dóna a conèixer, fa que reflexionar. Per començar crec que tot aquest tema, de la pedagogia en la comunicació audiovisual en l'era d'Internet no se li dóna la importància que hauria de tenir. El fet de ser audiència, ens educa, d'una manera positiva o negativa i això és el que causarà que la població tingui o no més cultura. En aquest sentit, la gent ha de ser tenir un pensament més crític i mirar més enllà del que ens volen mostrar, ja que no tot el cert. I amb tot el que ha dit ell amb la frase de:Existeix aquella sensació falsa de que s'està avançant però que en realitat no s'està aprofitant correctament, és clau per entendre que cal una reforma educativa lligada al món tecnològic.
Finalment, per acabar, deixaré un vídeo publicitari el qual es reflexa clarament que si parem atenció es poden interpretar i veure més coses que una simple ullada a primera vista:
Avui en dia hi ha molt poca gent que sàpiga fer un bon ús de les quatre habilitats lingüístiques (llegir, escriure, parlar i escoltar). La majoria es pensa que les sap utilitzar bé, però no és així, fer-ne ús va més enllà de:
LLEGIR
Procés mitjançant el qual es comprèn un text escrit.
llegir és un procés actiu ja que s'ha de construir el significat del text
llegir és aconseguir un objectiu
llegir és un procés d'interacció entre qui llegeix i el text.
llegir és un procés de predicció i inferència continua.
ESCRIURE
Procés mitjançant el qual es produeix un text escrit significatiu.
per escriure bé s'ha de tenir presents certs aspectes formals (cal·ligrafia...), lingüístics (sintàctics...) i discursius (cohesió...).
PARLAR
És expressar el nostre pensament mitjançant el llenguatge articulat de forma coherent, clara i amb correcció i adequació a la situació.
Comprendre un misatge a partir d'engegar un procés cognititu de construcció de significat i d'interpretació d'un misatge o d'un discrus pronunciat oralment.
saber escoltar demana un paper actiu i participatiu, un respecte per l'emissor i per les seves idees i ser objectiu.
un bon oient sap: descobrir els propòsits de l'orador, descobrir les idees principals del missatge i reaccionar al missatge i parlar, si cal, quan acaba l'orador.
Mols cops s'acostuma a confondre escoltar amb sentir, i no tenen res a veure. Aquest últim és totalment diferent al primer ja que sentir es percebre un so i, per tant, és un acte involuntari, ja que no decidim el què volem sentir. D'altra banda, escoltar sí que és un acte voluntari el qual el seu objectiu es arribar a comprendre a la persona que parla.
Saber escoltar és una de les habilitats que cada cop més s'estan perdent, i això és un tema que em preocupa i bastant. Les altres tres habilitats s'ensenyan i es treballen al llarg de l'educació, més o menys, però estan presents. Però escoltar no s'ensenya, no es practica, i normalment ve donada per cada persona; hi ha persones que no saben escoltar, que només es preocupen dels seus problemes, i n'hi ha que totalment al contrari. L'escolta és de gran importància ja que és un dels actes més rellevants i essencials en la comunicació, tot i que molts cops no estem disposats a fer-ho per els prejudicis cap a certes persones o simplements perquè no ens ve de gust, cosa molt greu.
Per complementar el que s'ha dit, us recomano que llegiu el primer capítol de L'art de saber escoltar de F. Torralba anomenat Escoltar i Sentir, el qual s'explica perfectament en què consisteix pròpiament escoltar.
Un dels altres temes tractats en les sessions de COED vindria a ser les diferències i les semblances dels dos codis, el codi escrit i l'oral. Canals imprescindibles per a expressar-nos, comunicar-nos...
La comparació entre
els codis es pot fer de dos punts de vista:
1-Característiques contextuals de la comunicació
(espai, temps..)
ØComunicació oral: és immediata en el temps
ØComunicació escrita: és diferida
2-Característiques textuals (fan referència al
missatge de la comunicació - text)
A partir d'aquí, us deixaré a continuació un quadre el qual es veu perfectament les diferències entre els dos canals:
DIFERÈNCIES CONTEXTUALS
CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
canal
auditiu: el receptor comprèn amb l’oïda el text.
visual: el receptor llegeix amb els ulls el text.
Aquest té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu.
El receptor percep...
successivament els diversos signes del text.
Simultàniament. Aquest fet implica diferències en les
estratègies de comprensió dels dos canals.
comunicació
Espontània:
-l’emissor pot rectificar, però
no esborrar el que ja ha dit.
-El receptor està obligat a
comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeti.
Elaborada:
-l’emissor pot corregir i refer el
text.
-El lector pot escollir quan vol
llegir i com ho vol fer.
Comunicació
Efímera: els sons només són perceptibles el temps que
duren en l’aire.
Duradora: les lletres es graven en un suport estable i
perduren. L’escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels
fets.
comunicació
Immediata en el temps i en l’espai. És més ràpid i
àgil.
Diferida en temps i espai.
Codis no-verbals: fesomia, vestits, moviment del cos,
conducta tàctil...
Els utilitza molt. En una conversació, el significat
social dels codis no-verbals és del 65%, contra el 35% dels verbals.
Els utilitza poc: la disposició de l’espai i del text,
la textura del suport...
interacció
Sí: durant l’emissió del text. L’emissor veu la reacció
del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge
oral és negociable entre els interlocutors.
No (durant la composició). L’escriptor no pot conèixer
la reacció real del lector.
Context extralingüístic
Té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis
no-verbals, dixi..
Poc important. L’escriptor és autònom del context ja
que crea el context a mesura que escriu el text.
DIFERÈNCIES TEXTUALS
CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
ADEQUACIÓ:
Tendència
A marcar la procedència dialectal (geogràfica, social i
generacional) de l’emissor. Ús més freqüent de les varietats dialectals.
A neutralitzar les marques de procedència de l’emissor.
Ús més freqüent de l’estàndard.
associat
A temes generals, grau de formalitat baix i propòsits
subjectius (usos privats).
A temes específics, grau de formalitat alt i propòsits
objectius (usos públics).
DIFERÈNCIES TEXTUALS
CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
COHERÈNCIA
selecció
Menys rigorosa de la informació: repeticions, canvis de
tema, dades irrellevants...
Molt precisa de la informació: el text conté exactament
la inf. rellevant.
Redundant
Més
Menys
Estructura text
Oberta: hi ha interacció, l’autor pot modificar-la
durant l’emissió.
Tancada: respon a un esquema planificat prèviament per
l’autor.
Estructures
Poc estereotipades: l’emissor té més llibertat per
elaborar-les tal com vulgui.
Estereotipades: amb convencions socials, fórmules i
frases fetes...
DIFERÈNCIES TEXTUALS
CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
COHESIÓ
gramatica
Menys gramatical: utilitza sobretot pauses i
entonacions, i algunes elements gramatical (pronoms, conjuncions..)
Més gramatical: signes de puntuació,
pronominalitzacions, sinònims, enllaços.
Utilitza
Molts elements paralingüístics (canvis de ritme i de
velocitat, variació de tons..), bastants codis no-verbals (moviments oculars
i corporals, gestos..).
Pocs codis no verbals (distribució espaial del text,
altres signes visuals..) i pocs elements paralingüístics (tipografies
diverses i altres codis gràfics).
Freqüència alta de referències
Exofòriques (referides al context, a la situació..):
tu, jo, aquí, ara..
Endofòriques (referides al mateix text): ell, aquell,
meu..
DIFERÈNCIES TEXTUALS
CANAL ORAL
CANAL ESCRIT
GRAMÀTICA:
FONOLOGIA I GRAFIA
Incorpora formes pròpies usos espontanis i ràpids:
elisions, contraccions..
freqüuència alta de referències exofòriques - freqüència alta de referències endofòriques
menys gramatical - més gramatical
usa solucions formals- prefereix solucions poc formals
incorpora formes pròpies, usos espontanis i ràpids - gairebé no ho incorpora
accepta la repetició lèxica - tendència estilística a eliminar la repetició lèxica amb sinònims
ús d'estructures gramaticals més complexes - ús d'estructures gramaticals més simples, senzilles i fàcils
Per acabar, després d'haver realitzat aquesta activitat, és a dir, després d'haver mirat la teoria, i d'haver-la treballat, ho exemplificaré amb una de les tasques realitzades a COED; recitar un poema a davant de tota la classe, treballant així la comunicació oral.
Vosaltres lectors ho trobeu fàcil? Doncs no ho és...podríem dir que és totalment al contrari, els nervis et fan jugar una mala pasada molts cops. Com s'ha dit a l'entrada anterior, la comunicació no verbal és un aspecta molt important a l'hora de parlar en públic, i que per tant, no només s'ha de recitar el poema de memoria sinó que hem de fer entrar al públic dins del poema, del que diu, de la historieta que explica a través de la manera d'expressar-nos: els gestos, les mirades...
El poema que vaig recitar va ser el Nadal 1943 al Tròpic i deia així...
Oh Nadal fet d’infanteses,
les passades, les vinents!
Tot el món és ple d’enceses,
va tothom amb ulls contents.
Fins la fosca s’extasia:
cada anhel fa son repic.
Molsa, arboç de pastoria,
borrallons que fan bonic.
Un gran cor de veus germanes;
i, més alta que els ocells,
tremor d’ales sobiranes
en un cel sense cancells.
Ara tu, cor que somiques
en veient el món esclau
i per terra, feta a miques,
la promesa de la pau,
del Nadal que tant amares
vés, enmig de nous redols,
entre cactus i atzavares
recordant els flabiols.
Josep Carner. Poesia, 1957
Amb aquesta activitat vaig apendre una sèrie d'aspectes molt importants del canal oral, com que en recitar un poema en veu alta es pot rectificar però que no es pot esborrar el que ja s'ha dit, el receptor està obligat a comprendre el que es diu en el moment de la recitació, els codis no-verbals (moviment del cos, gestos...) s'utilitzen molt, hi ha certa interacció amb el públic per petita que sigui, el nerviosisme està molt present i finalment, que la comunicació és menys gramatical que en el canal escrit perquè es fa ús de les pauses i les entonacions.
Primerament, abans de començar a endinsar-nos en aquest món, formularé una sèrie de preguntes senzilles però que donen que pensar:
És essencial saber parlar en públic?
Tothom sap transmetre de la mateixa manera?
La comunicació no verbal ens mostra més del que pensem?
Aquest conjunt de preguntes, són les que em van venir al cap en el moment de comprar-me el llibre Com parlar bé en públic de Joana Rubio i Francesc Guigpelat.
Aniré amb la primera...
Parlar en públic és clarissimament essencial per fer-te entendre, donar una imatge de seguretat i de confiança. Característiques o qualitats que cada dia més s'estan demanant en els treballs. És a dir, parlar en públic vindria a ser una necessitat. Però no cal que ningú es preocupi, aquesta qualitat es pot ensenyar i aprendre. Evidentment, hi ha una part de “predisposició natural” en l’art de parlar en públic, però hi ha una altra part, més important, que és tècnica i que, per tant, es pot aprendre.
Aspectes que em preocupen com a futura mestra...
En la societat actual es dóna una paradoxa molt curiosa: es valora enormement la capacitat per a comunicar i, alhora, no s’ensenya.
És obvi que digui que actualment en les escoles aquest factor no es té gaire present i que, escandalosament, la comunicaió oral està gairebé absent dels plans d'ensenyament primari i secundari, i només es toca poc i ocasionalment a la universitat, com en el grau d'Educació Primària. Vosaltres, lectors ho trobeu bé?
Que un aspecte tan essencial i demanat en aquesta societat no es treballi des de petits, en un etapa d'aprenentatge? Deixaré la pregunta oberta perquè reflexioneu...
I anant a la segona pregunta...
Cal dir que tohtom és diferent i que no hi ha ningú que emplei les mateixes tècniques. En aquest sentit, en el moment de la presentació o discurs hi ha molts elements o factors que hi estan presents com el control dels nervis: les solucions d'aquest nerviosisme podrien ser l'efecte melic (control obsessiiu dels punts febles), o tenir una bona preparació (millor garantia). Cal tenir present que quan més experiència i pràctica es té més autoconfiança i aquest nerviosisme anirà disminuint.
LA COMUNICACIÓ NO-VERBAL
L’orador ha de dominar els seus gestos. La seva posició ha de ser tibada i aixecada. S’ha de passejar de forma espaiada, però no llarga. S’ha d’avançar amb moderació i poca freqüència. No ha de sacsar el cap, ni jugar amb els dits, ni grapejar cap objecte – Ciceró.
L’orador comunica amb tot el cos: amb la mirada, amb el moviment de les mans, amb la postura, amb la postura, amb la distància interpersonal, amb l’aparença i la manera de vestir.
Més del 65% de la comunicació es realitza de manera no verbal. “gran part de la comunicació humana es desenvolupa a un nivell subconscient, en el qual les paraules només tenen una rellevància indirecta” – el professor Birdwhistell.
Finalment, per acabar, anomenaré uns aspectes claus que s'haurien de tenir presents a l'hora de parlar bé en públic:
Improvisació i naturalitat: cal tenir en compte el factor QUI (el públic). El registre del llenguatge escrit és normalment més complex que el de l'oral i el fet de portar-ho tot al peu de la lletra i de memòria produeix un efecte negatiu envers a l'atenció del públic. A aquí podríem posar l'exemple d'Albert Espinosa, un bon comunicador que, gràcies a la seva naturalitat i improvisació se sap guanyar al públic.
Tenir, sempre però sempre, present el QUI: com és el públic, ja que d’aquí dependrà el desenvolupament del discurs o presentació oral.
SEMPRE tenir una actitud positiva, alegre, pacient, relaxada, amb una mirada que transmeti seguretat i confiança. La comunicació gestual hi juga un paper molt important.
El "feedback": la mirada: cal mirar al públic als ulls, ja que els ulls són els reflex de l'alma i que l'expressió de la mirada diu molt.
La importància de la veu: és extraordinàriament important i revela molt de l’orador (tant la veu com l’entonació, la respiració i els silencis són rellevants) - cal captar l'atenció del públic amb canvis de tons, una actitud positiva (amb toc d'humor), un volum alt, clar i entenedor...
Claredat, precisió i brevetat: adjectius clau - cal repetir al llarg de la presentació els temes més importants, parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple i separar les frases per pauses i silencis.
Exemplificant: El bon orador ha de tenir aquella qualitat que s’anomena “ser gràfic”.
Crear dinamisme amb suport digital i interaccionar amb el públic fent acudits, exemples... no ha de ser mai una presentació monòtona.
ALBERT ESPINOSA
LLegir només el llibre et fa comprendre tots aquests punts per arribar a ser-ho, però també cal portar-ho a la pràctica, i saber-ho analitzar en altres. En una de les tasques modulars, vam haver de triar un bon comunicador i explicar amb exemples els motius d'aquest. El meu grup format per Anna Peralta, Aramara Ayala, Andrea Alcántara i jo, Laia Codina, vam deicidir parlar sobre Albert Espinosa, una persona que té moltes de les qualitats explicades anteriorment.
Només començar ens va cridar molt l'atenció aquella naturalitat i improvisació a l'hora de parlar... com podia ser que parlés com si res? Aquest personatge tan humil sorpren a tothom pel seu esperit vital de positivitat, optimisme i esperança, fet que sap trensmetre perfectament en els seus discursos i conferències i en els seus llibres.
Crec que el fet de poder tenir l'opció de tractar-ho a classe m'ha fet adonar-me que no només se sap o no si no que també s'ha de treballar. I que millor que començar-ho a fer a partir d'ara amb totes les eines que ens han donat i que us he deixat jo a aquí.
